La misèria de la riquesa.
(Fragment d'un debat al Col.legi d'Interioristes de Girona)
diumenge, 13 de juliol del 2008
dijous, 10 de juliol del 2008
Meditació d'Ansesa tocant el piano
Reflexions a l'entorn d'una globalització absolutament solitària com a acció d'art.
dimecres, 25 de juny del 2008
Eduard Vila i Fàbrega 16 de Juny de 2008
Camí del record, que ens ensenya el vell contingut de l’amistat, silenci pausat per la discreta manera de sentir i l’exquisida presencia del essencial.
Pintor i poeta en la dimensió gran dels humans, dels que mes enllà de la descoberta mantenen el tot essencial de les formes i també la dignitat.
Pintor i poeta en la dimensió gran dels humans, dels que mes enllà de la descoberta mantenen el tot essencial de les formes i també la dignitat.
Eduard quan de temps en el silenci de la concentració ultima, massa temps per a una eternitat. Estricte i auster, de la matèria vares extreure la seva preuada mena.
Refinat elegant, molt elegant, i sobri agermanares el gòtic, que estilitzares més, amb el disc radiant del sol de la màxima energia amb aquella horitzontal contundent que ens deia aquí la platja allà la mar i tot, tot sota el cel, que aquella noia d’esquenes i amb cua contempla.
Chester mig chester tos, preocupació, al mateix temps que el compromís responsable assumint més enllà del que es generós. Mig chester més a la ombra de l’arbre mític en aquell Campdurà de memòria perdurable ple de cultura somnis i idees.
Crec que els que quedem d’aquella època de foscor i recerca de llum, d’edats diferents, hom era dels joves serem deutors al mateix temps que companys del naixement de moltes coses, avui fets, aquells temps en que creixíem ens han fet grans. I poc a poc, un a un anem emprenent l’últim viatge, Eduard, que el teu traspàs ens ajunti més enllà de la memòria si és possible en la incerta eternitat. Des d’aquí, encara mantinc el record de la teva exquisida amistat.
Enric Ansesa
Enric Ansesa
dimecres, 4 de juny del 2008
A aquells amics que el maig s’endugué
De sobte sense saber perquè s’acaba tot i mai més tornarà a ser com abans. La vida, aquest alè que diguem vida, la nostra existència, el que som, allò que ens permet pensar, estimar reproduir-nos i evolucionar se’n va per complir altres funcions de les quals jo no en tinc coneixement ni se de ningú que el tingui.
Quelcom passa més enllà on la nostra pols ancestral, pols d’estels retorna per formar-ne de nous i mantenir el concepte d’infinit que intuïm els plàstics amb les obres que les considerem immortals perquè ja tenen una forma definitiva o són un procés que necessita deixar constància com a tal.
Tornarem a viure la primavera i el seu esplendor i la joia junts de lluitar contra la injustícia aquella solidaritat pel damunt de classe social o intel·lectual tornarem a ser constructors d’igualtat i cantarem altra cop amb sentiment allò que cantàvem.
És cert que a cada traspàs perdem una part nostre. Tant de bo que fos per acompanyar en el viatge però potser i ho temo, que l’espècie es faci cada cop mes petita ‘la nostra’ i qui sap si estem més a prop del fi, que potser sigui la causa.
Fins a sempre.
Enric Ansesa
dimecres, 28 de maig del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
He caminat des de la foscor seguint el camí del concepte tot fugint del bullit de les flors i la gent. Pausadament sense por ni manies he llegit i escoltat els acomodats discursos narcisistes d ‘una generació d‘autors post lletraferits, com si fos un joc, la feina, es situa en un centre que d’una manera quasi dogmàtica, per decret d’ofici, conforma pensament i al mateix temps jutge comportaments i fets . Mediàticament anem construint un sistema bicèfal però únic de poder, si cal envia tota oposició a l’idea, a l’ostracisme, pràctica que va in crescendo . L’immediat i efímer del moment mediàtic no fa penetrar el discurs si no la imatge que és el que poc a poc ens anirà sistemàticament mediatitzant..
Estem davant d’un nou totalitarisme de ninots imatge tàctica i estratègicament dirigits des d’un poder possiblement immemorial que generacional ment es modernitza i actualitza? Ara que, Zoltan Music s’exposa a Barcelona, vull constatar la meva admiració creixent per la seva obra i el seu discurs envers l’historia que poc a poc he anat coneixent i aprofundint des de aquells dibuixos que vaig descobrir a New York gràcies a l’amic i pintor Pinchas Shaar (1923 –1996) en els anys vuitanta i que a la Fira de Bolonya fa tretze anys vaig ampliar considerablement. Ètica i estèticament cal recordar que d’una manera nova, pot tornar l’horror vell, com ens recorda Zoltan Music i que cal estar atents i ferms perquè des de la solidaritat dels solidaris defensem les Llibertats.
Enric Ansesa
Estem davant d’un nou totalitarisme de ninots imatge tàctica i estratègicament dirigits des d’un poder possiblement immemorial que generacional ment es modernitza i actualitza? Ara que, Zoltan Music s’exposa a Barcelona, vull constatar la meva admiració creixent per la seva obra i el seu discurs envers l’historia que poc a poc he anat coneixent i aprofundint des de aquells dibuixos que vaig descobrir a New York gràcies a l’amic i pintor Pinchas Shaar (1923 –1996) en els anys vuitanta i que a la Fira de Bolonya fa tretze anys vaig ampliar considerablement. Ètica i estèticament cal recordar que d’una manera nova, pot tornar l’horror vell, com ens recorda Zoltan Music i que cal estar atents i ferms perquè des de la solidaritat dels solidaris defensem les Llibertats.
Enric Ansesa
dijous, 15 de maig del 2008
dilluns, 5 de maig del 2008
divendres, 2 de maig del 2008
MAIG MEMÒRIA de l’1 a 31
40 anys després dels fets de maig a París, on son aquelles llambordes que serviren de barricades en aquell urbanisme militar que Haussmann va configurar temps enrere per tenir a ratlla a trets de canó qualsevol aldarull?
Les llambordes dormen sota un cel de formigó, altres, sota un marc d’asfalt i algunes pugen de preu en magatzems de brocanters i antiquaris.
Aquell París, Califòrnia europea, de la joventut que més tard emigrà a Londres pop, aquells cabells llargs, aquelles barbes, guerrilla humana amb americana i corbata, que lluitava contra la guerra del Vietnam i contra tots els Vietnams. Pensant en aquella primavera de Praga i alguns dels més grans amb el Budapest de l’Hongria dels anys 50’. Les companyies republicanes, una veritable onada negre amb cascos lluents, avançava contra els dics fonamentats de la Sorbona i reforçats finalment per la Renault i la Citroën, ... Imagine, imagineu quin somni JPS (Sartre), capdavanter del grup més radical al mig del combat més dur i la densitat dels enfrontaments, s’obre pas caminant com Jesús damunt les aigües, la grandesa contestatària de França forma part del mateix estat. El pensador quasi oblidat avui en dia va tenir la premonició del que vindria més tard i va ser molt crític.
Sense les flors, vestits de disseny amb cabells dissenyats, amb visa o rapats per tallacabells fabricats a la Xina post Mao, la fàbrica del món. Com estem? Quin és el nostre estat? Som més grans, potser més rics i més grassos, més difícils de mantenir, sense idees ni ètica, majoritàriament. Això si, liderant revolucions de mobilitat i reajustament, fabricant ONGs com fabriques que serveixen per col·locar gent i frustrar il·lusions. Què ens queda? L’esperança i la solidaritat.
La universitat ja mai més serà com era. De la seva pompa queden solament els birrets, desapareix el vostè i aparentment la jerarquia. El tuteig ho iguala tot, la fàbrica de savis es converteix en un magatzem de parats, malgrat tot, el coneixement avança.
Va ser una revolta revolucionària, no ho crec bé, potser va ser una revolució generacional en el sentit global, de Califòrnia a Kioto (passant per Europa), qui sap si va ser una falla energètica de la part orgànica que envolta la geologia.
Aquell maig crec que va ser per nosaltres una referència obligada, com aquell abril dels clavells, fins arribar a la nostra democràcia desitjada que no sé per què, poc a poc cada dia ens deixa més indiferents.
40 anys després dels fets de maig a París, on son aquelles llambordes que serviren de barricades en aquell urbanisme militar que Haussmann va configurar temps enrere per tenir a ratlla a trets de canó qualsevol aldarull?
Les llambordes dormen sota un cel de formigó, altres, sota un marc d’asfalt i algunes pugen de preu en magatzems de brocanters i antiquaris.
Aquell París, Califòrnia europea, de la joventut que més tard emigrà a Londres pop, aquells cabells llargs, aquelles barbes, guerrilla humana amb americana i corbata, que lluitava contra la guerra del Vietnam i contra tots els Vietnams. Pensant en aquella primavera de Praga i alguns dels més grans amb el Budapest de l’Hongria dels anys 50’. Les companyies republicanes, una veritable onada negre amb cascos lluents, avançava contra els dics fonamentats de la Sorbona i reforçats finalment per la Renault i la Citroën, ... Imagine, imagineu quin somni JPS (Sartre), capdavanter del grup més radical al mig del combat més dur i la densitat dels enfrontaments, s’obre pas caminant com Jesús damunt les aigües, la grandesa contestatària de França forma part del mateix estat. El pensador quasi oblidat avui en dia va tenir la premonició del que vindria més tard i va ser molt crític.
Sense les flors, vestits de disseny amb cabells dissenyats, amb visa o rapats per tallacabells fabricats a la Xina post Mao, la fàbrica del món. Com estem? Quin és el nostre estat? Som més grans, potser més rics i més grassos, més difícils de mantenir, sense idees ni ètica, majoritàriament. Això si, liderant revolucions de mobilitat i reajustament, fabricant ONGs com fabriques que serveixen per col·locar gent i frustrar il·lusions. Què ens queda? L’esperança i la solidaritat.
La universitat ja mai més serà com era. De la seva pompa queden solament els birrets, desapareix el vostè i aparentment la jerarquia. El tuteig ho iguala tot, la fàbrica de savis es converteix en un magatzem de parats, malgrat tot, el coneixement avança.
Va ser una revolta revolucionària, no ho crec bé, potser va ser una revolució generacional en el sentit global, de Califòrnia a Kioto (passant per Europa), qui sap si va ser una falla energètica de la part orgànica que envolta la geologia.
Aquell maig crec que va ser per nosaltres una referència obligada, com aquell abril dels clavells, fins arribar a la nostra democràcia desitjada que no sé per què, poc a poc cada dia ens deixa més indiferents.
E. Ansesa 1 de maig Els Àngels
dijous, 1 de maig del 2008
Meditació d'Ansesa mirant l'Empordà
"Lo opac és lo que no ens permet veure les coses transparents, és el gran enemic."
dimecres, 30 d’abril del 2008
dimarts, 22 d’abril del 2008
Més enllà de la llum
Més enllà de la llum existeix l’energia, que la soporta. Més enllà del que es veu existeix tot un univers per descobrir. L’art en si no és res més que la materialitzacio d’un concepte-presència per anar més lluny del que un pensa o vol pensar i veure.
Dins l’espai, qualsevol incidència és determinant i configura una relació de la part amb el tot, conceptualment cal trovar el punt des d’on el res ens permet el tot.
Art és l’energia necessària pel desenvolupament de la percepció i la sensibilitat, eines indispensables per interpretar la nostra relació amb la vida.
No cal reproduir fidelment el visible, el que cal és fer visible i materialitzar el no visible i visionar l’intuible.
L’art és l’energia de la percepció.
Enric Ansesa
diumenge, 20 d’abril del 2008
dimecres, 16 d’abril del 2008
Pit-cúpula per alimentar el pensament i la llibertat
Ansesa
Pit-cúpula per alimentar el pensament i la llibertat
24 x 26 cm
2008
Tècnica mixta sobre paper
Homenatge a Walter Benjamin, de la ma de Dani Karavan en la memòria de les pelegrinacions a Port Bou
Vora la grandesa del mar, acaronat per la pluja fina i el gris (de plata i estany). D'aquestes llums de fi d'estiu, junt a la mar i a la gran rocosa carena, d'aquesta absurda frontera que obre d'un tall pel mig el nostre únic cos i pàtria. Que va ser testimoni mut, perquè diuen que ni la mar i el mar ni el vent, la tramuntana, van moure's tot immòbil. Solament el metall de la por, la daga nazi feixista, que cegava l'aire que tu volies respirar. I no se com ni amb quina força t'ajuntares amb ella, com a la mort, la Parca dels antics, i et desplumares amb la gravetat d'entrar al ventre d'aquesta terra que com tu vol ser lliure i estima les llibertats.
Platja negra, port, estació, església, duana, frontera, in-put o out-put d'un sol moviment, el que sempre retorna. Des del concepte de Dani Karavan veig l'escala de la vida i de la mort tan de pujada com de baixada, veig el cel i la terra, la terra i el mar i sento el cant de les llibertats que porta el vent. Què seria de nosaltres sense pensament ni poesia, no podríem fer art. Amb el que per la forma assumim la matèria i posem fites, presències, recordatoris, santuaris de la memòria, la nostra llarga memòria per la llibertat.
Què és el concepte, és la sang de la pintura, el que fa possible el miracle interior que habilita el sistema neurològic per interactivar i concebre les realitats del pensament, materialitzant-les.
És el goteig de in-puts interiors des de la realitat exterior en tots els seus matisos, notícies i imatges que el concepte ha de processar i el coneixement ha de materialitzar per convertir-lo en obra.
Platja negra, port, estació, església, duana, frontera, in-put o out-put d'un sol moviment, el que sempre retorna. Des del concepte de Dani Karavan veig l'escala de la vida i de la mort tan de pujada com de baixada, veig el cel i la terra, la terra i el mar i sento el cant de les llibertats que porta el vent. Què seria de nosaltres sense pensament ni poesia, no podríem fer art. Amb el que per la forma assumim la matèria i posem fites, presències, recordatoris, santuaris de la memòria, la nostra llarga memòria per la llibertat.
Què és el concepte, és la sang de la pintura, el que fa possible el miracle interior que habilita el sistema neurològic per interactivar i concebre les realitats del pensament, materialitzant-les.
És el goteig de in-puts interiors des de la realitat exterior en tots els seus matisos, notícies i imatges que el concepte ha de processar i el coneixement ha de materialitzar per convertir-lo en obra.
diumenge, 13 d’abril del 2008
El lladre de múrgoles
El lladre de múrgoles, el lladre d'idees.
Per a mi, passejar-me pel bosc és una font de concentració per trobar idees. Sobretot a la primavera, quan surten les múrgoles, bolet que demana una atenció molt especial per localitzar-lo (és com anar a cacera).
M'interessa moltíssim aquesta acció. Des de fa uns anys, en el fragment del nostre bosc, algú em treu el plaer d'inspirar-me. Aquestes rugositats foradades, el meu particular Cap de Creus aleatori, que no sé mai on està, me'l prenen. De vegades només trobo els fragments com de goma gastada, barata, de les cues amputades per aquest depredador compulsiu que, sistemàticament, a part d'envair una propietat privada, em pren l'inspiració i m'obliga a anar a plaça a comprar-ne; i el meu colega Figueras les planta i seguidament jo jugo a trobar-les. Així que en Figueras pren una importància brutal i desmesurada, quasi de Déu, perquè em recrea els Caps de Creus que necessito per aguditzar la meva ment, per produïr la meva obra.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Introito
Instal.lació conceptual d'Ansesa com a introducció a l'exposició "Interiors d'artista" d'Eudald Camps i Pep Iglèsies; a la Fontana d'Or de la Fundació Caixa Girona.
Tot esperant la pluja
Obro aquest blog amb l'intenció de divulgar a la manera d'un diari el meu pensament i les circunstàncies visibles que el configuren
Subscriure's a:
Missatges (Atom)