dimecres, 16 d’abril de 2008

Homenatge a Walter Benjamin, de la ma de Dani Karavan en la memòria de les pelegrinacions a Port Bou

Vora la grandesa del mar, acaronat per la pluja fina i el gris (de plata i estany). D'aquestes llums de fi d'estiu, junt a la mar i a la gran rocosa carena, d'aquesta absurda frontera que obre d'un tall pel mig el nostre únic cos i pàtria. Que va ser testimoni mut, perquè diuen que ni la mar i el mar ni el vent, la tramuntana, van moure's tot immòbil. Solament el metall de la por, la daga nazi feixista, que cegava l'aire que tu volies respirar. I no se com ni amb quina força t'ajuntares amb ella, com a la mort, la Parca dels antics, i et desplumares amb la gravetat d'entrar al ventre d'aquesta terra que com tu vol ser lliure i estima les llibertats.
Platja negra, port, estació, església, duana, frontera, in-put o out-put d'un sol moviment, el que sempre retorna. Des del concepte de Dani Karavan veig l'escala de la vida i de la mort tan de pujada com de baixada, veig el cel i la terra, la terra i el mar i sento el cant de les llibertats que porta el vent. Què seria de nosaltres sense pensament ni poesia, no podríem fer art. Amb el que per la forma assumim la matèria i posem fites, presències, recordatoris, santuaris de la memòria, la nostra llarga memòria per la llibertat.
Què és el concepte, és la sang de la pintura, el que fa possible el miracle interior que habilita el sistema neurològic per interactivar i concebre les realitats del pensament, materialitzant-les.
És el goteig de in-puts interiors des de la realitat exterior en tots els seus matisos, notícies i imatges que el concepte ha de processar i el coneixement ha de materialitzar per convertir-lo en obra.