dimecres, 4 de juny de 2008

A aquells amics que el maig s’endugué

De sobte sense saber perquè s’acaba tot i mai més tornarà a ser com abans. La vida, aquest alè que diguem vida, la nostra existència, el que som, allò que ens permet pensar, estimar reproduir-nos i evolucionar se’n va per complir altres funcions de les quals jo no en tinc coneixement ni se de ningú que el tingui.

Quelcom passa més enllà on la nostra pols ancestral, pols d’estels retorna per formar-ne de nous i mantenir el concepte d’infinit que intuïm els plàstics amb les obres que les considerem immortals perquè ja tenen una forma definitiva o són un procés que necessita deixar constància com a tal.

Tornarem a viure la primavera i el seu esplendor i la joia junts de lluitar contra la injustícia aquella solidaritat pel damunt de classe social o intel·lectual tornarem a ser constructors d’igualtat i cantarem altra cop amb sentiment allò que cantàvem.

És cert que a cada traspàs perdem una part nostre. Tant de bo que fos per acompanyar en el viatge però potser i ho temo, que l’espècie es faci cada cop mes petita ‘la nostra’ i qui sap si estem més a prop del fi, que potser sigui la causa.

Fins a sempre.

Enric Ansesa