He caminat des de la foscor seguint el camí del concepte tot fugint del bullit de les flors i la gent. Pausadament sense por ni manies he llegit i escoltat els acomodats discursos narcisistes d ‘una generació d‘autors post lletraferits, com si fos un joc, la feina, es situa en un centre que d’una manera quasi dogmàtica, per decret d’ofici, conforma pensament i al mateix temps jutge comportaments i fets . Mediàticament anem construint un sistema bicèfal però únic de poder, si cal envia tota oposició a l’idea, a l’ostracisme, pràctica que va in crescendo . L’immediat i efímer del moment mediàtic no fa penetrar el discurs si no la imatge que és el que poc a poc ens anirà sistemàticament mediatitzant..

Estem davant d’un nou totalitarisme de ninots imatge tàctica i estratègicament dirigits des d’un poder possiblement immemorial que generacional ment es modernitza i actualitza? Ara que, Zoltan Music s’exposa a Barcelona, vull constatar la meva admiració creixent per la seva obra i el seu discurs envers l’historia que poc a poc he anat coneixent i aprofundint des de aquells dibuixos que vaig descobrir a New York gràcies a l’amic i pintor Pinchas Shaar (1923 –1996) en els anys vuitanta i que a la Fira de Bolonya fa tretze anys vaig ampliar considerablement. Ètica i estèticament cal recordar que d’una manera nova, pot tornar l’horror vell, com ens recorda Zoltan Music i que cal estar atents i ferms perquè des de la solidaritat dels solidaris defensem les Llibertats.


Enric Ansesa