Catalan HillsAnsesa
2008
Portada de la revista Catalan International View
dimecres, 28 de maig del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
He caminat des de la foscor seguint el camí del concepte tot fugint del bullit de les flors i la gent. Pausadament sense por ni manies he llegit i escoltat els acomodats discursos narcisistes d ‘una generació d‘autors post lletraferits, com si fos un joc, la feina, es situa en un centre que d’una manera quasi dogmàtica, per decret d’ofici, conforma pensament i al mateix temps jutge comportaments i fets . Mediàticament anem construint un sistema bicèfal però únic de poder, si cal envia tota oposició a l’idea, a l’ostracisme, pràctica que va in crescendo . L’immediat i efímer del moment mediàtic no fa penetrar el discurs si no la imatge que és el que poc a poc ens anirà sistemàticament mediatitzant..
Estem davant d’un nou totalitarisme de ninots imatge tàctica i estratègicament dirigits des d’un poder possiblement immemorial que generacional ment es modernitza i actualitza? Ara que, Zoltan Music s’exposa a Barcelona, vull constatar la meva admiració creixent per la seva obra i el seu discurs envers l’historia que poc a poc he anat coneixent i aprofundint des de aquells dibuixos que vaig descobrir a New York gràcies a l’amic i pintor Pinchas Shaar (1923 –1996) en els anys vuitanta i que a la Fira de Bolonya fa tretze anys vaig ampliar considerablement. Ètica i estèticament cal recordar que d’una manera nova, pot tornar l’horror vell, com ens recorda Zoltan Music i que cal estar atents i ferms perquè des de la solidaritat dels solidaris defensem les Llibertats.
Enric Ansesa
Estem davant d’un nou totalitarisme de ninots imatge tàctica i estratègicament dirigits des d’un poder possiblement immemorial que generacional ment es modernitza i actualitza? Ara que, Zoltan Music s’exposa a Barcelona, vull constatar la meva admiració creixent per la seva obra i el seu discurs envers l’historia que poc a poc he anat coneixent i aprofundint des de aquells dibuixos que vaig descobrir a New York gràcies a l’amic i pintor Pinchas Shaar (1923 –1996) en els anys vuitanta i que a la Fira de Bolonya fa tretze anys vaig ampliar considerablement. Ètica i estèticament cal recordar que d’una manera nova, pot tornar l’horror vell, com ens recorda Zoltan Music i que cal estar atents i ferms perquè des de la solidaritat dels solidaris defensem les Llibertats.
Enric Ansesa
dijous, 15 de maig del 2008
dilluns, 5 de maig del 2008
divendres, 2 de maig del 2008
MAIG MEMÒRIA de l’1 a 31
40 anys després dels fets de maig a París, on son aquelles llambordes que serviren de barricades en aquell urbanisme militar que Haussmann va configurar temps enrere per tenir a ratlla a trets de canó qualsevol aldarull?
Les llambordes dormen sota un cel de formigó, altres, sota un marc d’asfalt i algunes pugen de preu en magatzems de brocanters i antiquaris.
Aquell París, Califòrnia europea, de la joventut que més tard emigrà a Londres pop, aquells cabells llargs, aquelles barbes, guerrilla humana amb americana i corbata, que lluitava contra la guerra del Vietnam i contra tots els Vietnams. Pensant en aquella primavera de Praga i alguns dels més grans amb el Budapest de l’Hongria dels anys 50’. Les companyies republicanes, una veritable onada negre amb cascos lluents, avançava contra els dics fonamentats de la Sorbona i reforçats finalment per la Renault i la Citroën, ... Imagine, imagineu quin somni JPS (Sartre), capdavanter del grup més radical al mig del combat més dur i la densitat dels enfrontaments, s’obre pas caminant com Jesús damunt les aigües, la grandesa contestatària de França forma part del mateix estat. El pensador quasi oblidat avui en dia va tenir la premonició del que vindria més tard i va ser molt crític.
Sense les flors, vestits de disseny amb cabells dissenyats, amb visa o rapats per tallacabells fabricats a la Xina post Mao, la fàbrica del món. Com estem? Quin és el nostre estat? Som més grans, potser més rics i més grassos, més difícils de mantenir, sense idees ni ètica, majoritàriament. Això si, liderant revolucions de mobilitat i reajustament, fabricant ONGs com fabriques que serveixen per col·locar gent i frustrar il·lusions. Què ens queda? L’esperança i la solidaritat.
La universitat ja mai més serà com era. De la seva pompa queden solament els birrets, desapareix el vostè i aparentment la jerarquia. El tuteig ho iguala tot, la fàbrica de savis es converteix en un magatzem de parats, malgrat tot, el coneixement avança.
Va ser una revolta revolucionària, no ho crec bé, potser va ser una revolució generacional en el sentit global, de Califòrnia a Kioto (passant per Europa), qui sap si va ser una falla energètica de la part orgànica que envolta la geologia.
Aquell maig crec que va ser per nosaltres una referència obligada, com aquell abril dels clavells, fins arribar a la nostra democràcia desitjada que no sé per què, poc a poc cada dia ens deixa més indiferents.
40 anys després dels fets de maig a París, on son aquelles llambordes que serviren de barricades en aquell urbanisme militar que Haussmann va configurar temps enrere per tenir a ratlla a trets de canó qualsevol aldarull?
Les llambordes dormen sota un cel de formigó, altres, sota un marc d’asfalt i algunes pugen de preu en magatzems de brocanters i antiquaris.
Aquell París, Califòrnia europea, de la joventut que més tard emigrà a Londres pop, aquells cabells llargs, aquelles barbes, guerrilla humana amb americana i corbata, que lluitava contra la guerra del Vietnam i contra tots els Vietnams. Pensant en aquella primavera de Praga i alguns dels més grans amb el Budapest de l’Hongria dels anys 50’. Les companyies republicanes, una veritable onada negre amb cascos lluents, avançava contra els dics fonamentats de la Sorbona i reforçats finalment per la Renault i la Citroën, ... Imagine, imagineu quin somni JPS (Sartre), capdavanter del grup més radical al mig del combat més dur i la densitat dels enfrontaments, s’obre pas caminant com Jesús damunt les aigües, la grandesa contestatària de França forma part del mateix estat. El pensador quasi oblidat avui en dia va tenir la premonició del que vindria més tard i va ser molt crític.
Sense les flors, vestits de disseny amb cabells dissenyats, amb visa o rapats per tallacabells fabricats a la Xina post Mao, la fàbrica del món. Com estem? Quin és el nostre estat? Som més grans, potser més rics i més grassos, més difícils de mantenir, sense idees ni ètica, majoritàriament. Això si, liderant revolucions de mobilitat i reajustament, fabricant ONGs com fabriques que serveixen per col·locar gent i frustrar il·lusions. Què ens queda? L’esperança i la solidaritat.
La universitat ja mai més serà com era. De la seva pompa queden solament els birrets, desapareix el vostè i aparentment la jerarquia. El tuteig ho iguala tot, la fàbrica de savis es converteix en un magatzem de parats, malgrat tot, el coneixement avança.
Va ser una revolta revolucionària, no ho crec bé, potser va ser una revolució generacional en el sentit global, de Califòrnia a Kioto (passant per Europa), qui sap si va ser una falla energètica de la part orgànica que envolta la geologia.
Aquell maig crec que va ser per nosaltres una referència obligada, com aquell abril dels clavells, fins arribar a la nostra democràcia desitjada que no sé per què, poc a poc cada dia ens deixa més indiferents.
E. Ansesa 1 de maig Els Àngels
dijous, 1 de maig del 2008
Meditació d'Ansesa mirant l'Empordà
"Lo opac és lo que no ens permet veure les coses transparents, és el gran enemic."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)