Eduard Vila i Fàbrega 16 de Juny de 2008

Camí del record, que ens ensenya el vell contingut de l’amistat, silenci pausat per la discreta manera de sentir i l’exquisida presencia del essencial.
Pintor i poeta en la dimensió gran dels humans, dels que mes enllà de la descoberta mantenen el tot essencial de les formes i també la dignitat.

Eduard quan de temps en el silenci de la concentració ultima, massa temps per a una eternitat. Estricte i auster, de la matèria vares extreure la seva preuada mena.

Refinat elegant, molt elegant, i sobri agermanares el gòtic, que estilitzares més, amb el disc radiant del sol de la màxima energia amb aquella horitzontal contundent que ens deia aquí la platja allà la mar i tot, tot sota el cel, que aquella noia d’esquenes i amb cua contempla.
Chester mig chester tos, preocupació, al mateix temps que el compromís responsable assumint més enllà del que es generós. Mig chester més a la ombra de l’arbre mític en aquell Campdurà de memòria perdurable ple de cultura somnis i idees.

Crec que els que quedem d’aquella època de foscor i recerca de llum, d’edats diferents, hom era dels joves serem deutors al mateix temps que companys del naixement de moltes coses, avui fets, aquells temps en que creixíem ens han fet grans. I poc a poc, un a un anem emprenent l’últim viatge, Eduard, que el teu traspàs ens ajunti més enllà de la memòria si és possible en la incerta eternitat. Des d’aquí, encara mantinc el record de la teva exquisida amistat.

Enric Ansesa

A aquells amics que el maig s’endugué

De sobte sense saber perquè s’acaba tot i mai més tornarà a ser com abans. La vida, aquest alè que diguem vida, la nostra existència, el que som, allò que ens permet pensar, estimar reproduir-nos i evolucionar se’n va per complir altres funcions de les quals jo no en tinc coneixement ni se de ningú que el tingui.

Quelcom passa més enllà on la nostra pols ancestral, pols d’estels retorna per formar-ne de nous i mantenir el concepte d’infinit que intuïm els plàstics amb les obres que les considerem immortals perquè ja tenen una forma definitiva o són un procés que necessita deixar constància com a tal.

Tornarem a viure la primavera i el seu esplendor i la joia junts de lluitar contra la injustícia aquella solidaritat pel damunt de classe social o intel·lectual tornarem a ser constructors d’igualtat i cantarem altra cop amb sentiment allò que cantàvem.

És cert que a cada traspàs perdem una part nostre. Tant de bo que fos per acompanyar en el viatge però potser i ho temo, que l’espècie es faci cada cop mes petita ‘la nostra’ i qui sap si estem més a prop del fi, que potser sigui la causa.

Fins a sempre.

Enric Ansesa